Aquesta es l’ historia del que va succeir fa uns anys a una empresa del sector metall del cinturó industrial de Barcelona que produeix components per a l’ automoció.
L ‘ empresa, per tradició històrica, treballava a dos trons de dotze hores cadascun. La retribució base no es massa alta, però amb les hores extres, els treballadors es treien un bon sou a final de mes.
Arrel d’ un requeriment d’inspecció, l’ empresa es va veure obligada a eliminar les hores extres. I això va suposar un problema, donat que l’ empresa no trobava personal per incorporar a la plantilla i treballar en un tercer torn.
Davant el problema, i donat que calia complir amb els compromisos amb els clients, la direcció va plantejar als treballadors que si en vuit hores de feia es mantenia la mateixa producció que abans amb dotze hores, respectant els nivells de qualitat, l’ empresa donaria una prima per tal de que es cobri a final de mes el mateix que en l’ anterior situació d’hores extres.
La plantilla va acceptar, donat que ningú volia veure minvats els seus ingressos, i es va començar a treballar amb el nou sistema.
Respecte a la prevenció, tradicionalment la direcció de l’ empresa no s’ havia mostrat gaire receptiva. Calia complir la llei, però els comandaments intermedis no estaven gaire conscienciats i els treballadors, tot i que rebien formació i se’ls feia participar en els temes de prevenció, no en feien gaire cas. La sinistralitat era elevada. Estava un 100% per damunt les mitjanes del sector. Tant el tècnic com el servei de prevenció es veien impotents per a reduir els accidents.
El tècnic de prevenció de l’ empresa es va posar les mans al cap quan va saber que calia produir el mateix amb menys temps. Imagineu-vos si cal fer amb vuit hores la mateixa feina que abans feien amb dotze. Pensava que treballar a primes incrementaria encara mes la sinistralitat i els problemes.
Els dies van passar i es va començar a treballar amb el nou sistema. Al cap de dos mesos, el prevencionista va analitzar les dades de sinistralitat. Per a sorpresa general, els índex havien baixat en picat. Estaven per sota la mitjana del sector. I aquesta tendència es va mantenir els mesos següents.
Analitzant la sorprenent situació, es va veure que:
- Amb els torns llargs, la gent venia a fer hores, no a produir. Així, si algú es feia un petit tall, anava a la mútua, i perdia el matí, o si la màquina tenia una averia menor, es parava per esperar a manteniment, no hi ha problema, ja ho recuperarem fen hores extres,..
- Per altra banda un presència de dotze hores a la fabrica, treballant amb maquinaria metal·lúrgica, feia que la gent estes cansada i amb no gaire concentració, amb el que les distraccions i els errors eren freqüents. Tot eren problemes.
- Al passar a treballar a torns de vuit hores, la gent anava mes descansada, i com que coneixien perfectament la maquinaria que utilitzaven, la feien rendir al màxim. Fins i tot l’ ambient laboral va millorar i la productivitat va augmentar. Tampoc interessava perdre tot el matí a la mútua, ja que si no es produïa, es perdien les primes.
Potser això es una situació curiosa, però crec que prou significativa per veure l’ enorme importància que tenen les decisions estratègiques de l’ empresa en la prevenció de riscos.
Una correcta decisió de la direcció, encara que sigui de rebot, pot fer molt mes per la prevenció de riscos i la reducció d’accidents a l’empresa que la feina d’ un tècnic o d’ un servei de prevenció.
